Doble sentit..

No sé ben bé com explicar el que sento cada cop que em mira, cada cop que em parla, cada cop que em somriu.

El més curiós del cas és que fa uns mesos ni tan sols el tenia al pensament; i ara, en canvi, no puc deixar de pensar en ell ni un instant, m’he tornat addicta a ell.

Al principi la relació era molt freda, tan sols algún somriure forçat de tant en tant i un salut antipàtic. Però tot això ha canviat, poc a poc la relació s’ha anat escalfant i la confiança ha anat creixent.

El que no ha canviat són aquells intercanvis de mirades, podem parlar com dos coneguts, però, en canvi, les nostres mirades es miren com dos extranys. Cada cop que el miro i vec que ell també m’està mirant, cada cop que aixeco el cap i trobo la seva mirada clavada en la meva sento que hi ha un vincle molt gran que ens uneix i alhora un altre que ens separa.

Mirades tímides, avergonyides, amb por de ser descobertes.

Tot plegat és com un joc, un joc de doble sentit o fins i tot amb més de dos sentits. Consisteix en mirar, no ser descobert (alhora que t’agrada que t’enganxin de tant en tant, dóna més emoció al joc), dissimular i fer veure que res ha passat.

És com si enlloc de dues persones fossim quatre; dues només intercanviàvem mirades i les altres dues ens somreiem i parlavem de tant en tant, però no teníem cap mena de relació les unes amb les altres.